Siempre que llovió, paró

I sí, sense gairebé adonar-me'n, la primavera ha passat davant meu deixant pas, poquet a poquet a un estiu que tímidament es deixa notar apujant les temperatures, portant noves olors i fruites i alliberant els espais públics de les ciutats per omplir-los de música, colors i iniciatives.

I és que no em canso de repetir que aquest país és especial. Ja fa dues setmanes que els carrers de la ciutat, a part de la tradicional mescla d'olors (maní azucarado, torta frita, polució, orenga,..) s'hi ha afegit el gessamí (jazmín). Arreu, venedors ambulants s'han instal·lat a cada cantonada, en les parades de bus, en places, carrers i avingudes, oferint rams de gessamí a 10 pesitos. Tornant a la música, també, les actuacions, concerts, espectacles i reunions s'han multiplicat, i la ciutat supura cultura com si d'aire es tractés. Passejant per les platjes de Montevideo, m'he topat un dia rere l'altre amb el culte a la deesa de la Mar, Yemanjá, que fa que a la platja hi trobis sempre clavells, plats de menjar, ofrenes i demés (a part de desenes de peixos morts i de merda, tot s'ha de dir, doncs les polítiques de sanejament i aigues encara no estàn molt exteses en aquesta ciutat, i tot s'aboca al mar, fet que provoca que les platjes més properes al port siguin infinitament més marranes que la Barceloneta).

Si voleu saber més sobre aquest mite i tradició, clickeu aquí

Per últim, com que tot i que mentalment m'ho proposo, no se sap mai quan tornaré a escriure, volia parlar-vos d'un graffiti que hi ha a Pocitos, un dels barris cèntrics de Montevideo, i que data dels anys 1960-70s que diu: "el último que apague la luz", fent referència a la gran onada d'emigració que es va donar en aquella època degut a una de tantes crisis econòmiques que ha patit aquest país. Ara ens toca a nosaltres, i estem tant mal acostumats, que tot sen's derrumba pensant que ens haurem d'apretar el cinturó...però potser servirà per arrancar l'arrogància, la sobervia i la superioritat desde la que mirem el món.