dimes y diretes

Buscant buscant la dita del blog d'ahir vaig caure en una pàgina on hi havia un recull de refranys i dites autòctones del paisito. Us en copio unes quantes per a què veieu quin peu calcen aquests uruguayus!

- Andá a cantarle a Gardel (se le dice a alguien tras ser descubierto por mentir)

- Chocolate por la noticia, mermelada por la pavada (cuando alguien le cuenta algo a alguien pensando que es una primicia pero resulta que ya era sabido por todos)

- Correte, o sos hijo del vidriero? (cuando alguien impide la visibilidad a otro)

-Difícil que el chancho chifle

- Este se va p'arriba como pedo de buzo (cuando alguien asciende socioeconómicamente de forma muy repentina y rapida)

-El tiempo pasa. el 104 no. (Graffiti en Pocitos que hace alusión a una línea de bus que pasa con poca frecuencia)

- Esto está en la loma del orto (significa que está muy lejos)

- Lo que mata es la humedad (cuanta razón...)

-Más regalado que perejil de feria (las ferias son los mercados callejeros que se hacen en los barrios semanalmente)

-Más viejo que el agujero del mate

-No te remontés que no sos cometa

-Pa mentir y pa hervir leche hay que tener memoria

-Tirate que hay arenitaaa (frase futbolera que se usa cuando un jugador se tira simulando una falta)

-Todo bicho que camina va a parar al asador

- Y mi abuela tiene un biombo (cuando alguien te cuenta algo fuera de lugar, que no tenía nada que ver con la temática del momento).

Siempre que llovió, paró

I sí, sense gairebé adonar-me'n, la primavera ha passat davant meu deixant pas, poquet a poquet a un estiu que tímidament es deixa notar apujant les temperatures, portant noves olors i fruites i alliberant els espais públics de les ciutats per omplir-los de música, colors i iniciatives.

I és que no em canso de repetir que aquest país és especial. Ja fa dues setmanes que els carrers de la ciutat, a part de la tradicional mescla d'olors (maní azucarado, torta frita, polució, orenga,..) s'hi ha afegit el gessamí (jazmín). Arreu, venedors ambulants s'han instal·lat a cada cantonada, en les parades de bus, en places, carrers i avingudes, oferint rams de gessamí a 10 pesitos. Tornant a la música, també, les actuacions, concerts, espectacles i reunions s'han multiplicat, i la ciutat supura cultura com si d'aire es tractés. Passejant per les platjes de Montevideo, m'he topat un dia rere l'altre amb el culte a la deesa de la Mar, Yemanjá, que fa que a la platja hi trobis sempre clavells, plats de menjar, ofrenes i demés (a part de desenes de peixos morts i de merda, tot s'ha de dir, doncs les polítiques de sanejament i aigues encara no estàn molt exteses en aquesta ciutat, i tot s'aboca al mar, fet que provoca que les platjes més properes al port siguin infinitament més marranes que la Barceloneta).

Si voleu saber més sobre aquest mite i tradició, clickeu aquí

Per últim, com que tot i que mentalment m'ho proposo, no se sap mai quan tornaré a escriure, volia parlar-vos d'un graffiti que hi ha a Pocitos, un dels barris cèntrics de Montevideo, i que data dels anys 1960-70s que diu: "el último que apague la luz", fent referència a la gran onada d'emigració que es va donar en aquella època degut a una de tantes crisis econòmiques que ha patit aquest país. Ara ens toca a nosaltres, i estem tant mal acostumats, que tot sen's derrumba pensant que ens haurem d'apretar el cinturó...però potser servirà per arrancar l'arrogància, la sobervia i la superioritat desde la que mirem el món.