d'amor i de casualitat

Ja fa quasi un més des de l'últim cop que vaig escriure. Ha plogut molt des d'aleshores, coses que passen quan una no té la constància i el rigor d'escriure amb certa periodicitat tolerable. Tot i així, em sorprèn veure la de gent que tinc desperdigada pel món i que mira el meu blog desde el llarg i ample del planeta. Quina sort haver-me pogut construir un món tant ric i divers, amb personetes d'esperit viatjer i ment oberta :)

El cas és que aquí, per fi, s'ha instaurat la primavera. De tant en tant ens prèn el pèl un dia gris, de cel blanc (reminiscències dels cels bilbains que tant vaig apreciar....després d'un temps d'aclimatació, tot sigui dit). Amb la rambla tant aprop, en el meu nou piset montevideano, és un plaer i un acte quotidià i fàcil de dur a terme, el baixar a la rambla just a les 8 menys quart, quan s'envà el sol, y poder veure una posta de sol com mai he vist. A més, té el plus de sentir-ho cuotidià, a l'abast de cada dia... quan veig que la llum que entra per la finestra de la meva habitació es comença a posar groga (aquella llum de foto total), zas, escalfo aigua, cebo el mate i a la rambla falta gent! també hi ha la vessant de passeig en bici, fins a ciudad vieja normalment, on hi ha el Santa, un macro bar manolo que té terrasseta i comparteix "vereda" amb un parell de bars de modernillos. El cas és que mai havia tingut l'oportunitat de veure cada dia postes de sol amb una immensitat de res davant, el río de la Plata, que em permet gaudir dels canvis de colors al cel fruit de l'escapada del sol. No era conscient que el pas del dia a la nit era tan ràpid, tan fugaç i tan magnídic. Dec sonar pesadeta amb el sol cap aquí, el sol cap allà però és que em té fascinada.

Bé, la cosa és que estic bé, molt bé en aquest país.....només pensar que en teoria el 15 de desembre se m'acaben les pràctiques i hauria de marxar d'aquí sem posen tots els sentits en alerta. Com ja vaig anar adelantat he decidit que vull quedarme, no per sempre (una decisió així no crec que sigui cosa d'un impuls, com el que sento jo ara per quedar-me) sino almenys allargar la meva estadia aquí. Però d'això ja en parlaré perquè ara mateix hi ha tantes incògnites (tinc un bitllet obert pel 22 de desembre que en teoria és això, obert, però ningú sap amb quin marge d'obertura...), feina (boooh, chi lo sà cosa sarà da me in questi mesettiii) i totes aquestes coses...

Abans d'ahir estava passejant per la rambla (aquells 20 km de passeig marítim dels que us havia parlat) hi no parava de veure gent sola arraulida a algun dels pilars de la rambla, vertint melancolia i nostalgia a grans quantitats. I és que els uruguays son eterns pensadors...i dic eterns pensadors perquè sembla que sempre estiguin reflexionant, i tot el que diuen sona a gran frase, a títol de cançó, a paràgraf de contraportada. Es clar que hi ha un punt d'idealització en tot això que dic, ho sé, però m'encanta regodearme en aquest aspecte dels rioplatenses: aquest treball emocional aparent, aquest néixer poema... ai, no ho sé, em dec estar enamorant de Montevideo igual que em passa amb Barcelona.

En fi, us deixo que tinc aquí al Juliantxo el meu compi de pis que m'ajudarà a fer un pastís per a portar-lo a la meva antiga casa, on està el Daniel i amics seus celebrant un sopar de despedida perquè sen torna a Alemanya. petons a pilonss!