¡Por un mosquito!

A veces la inspiración te llega de maneras insospechadas. En mi caso, ayer noche, un maldito mosquito (al que al cabo de dos horas conseguí detectar y eliminar de la faz de la tierra) y una mente que va a demasiadas revoluciones tuvieron algo que ver.

Pensaba en mi inconstancia del blog, y en mis quejas hacia la nostalgia, la melancolía y todos estos sentimientos de efecto bálsamo de los que parece que se nutra la sociedad uruguaya. Pero de repente, vi que yo hago lo mismo, parece que sólo me eche a escribir cuando tengo algo trascendenal o tristecillo por comentar. Y no! Uruguay no es solo esto! Esta tierra, que por ser estado tapón entre Argentina y Brasil se nutre de diferentes aires, combinando la pasividad y son rioplatense con el fervor y el colorido brasileño.

Cual fue mi sorpresa hace unos días cuando me encontré con un desfile de Escuelas de Samba por la Av. 18 de Julio. Aunque un poco desprolijo y un poco de "estar-per-casa" (que se diceen mi tierra), ese desfile de música, tambores y señoritas y señoritos de todas las edades y condiciones desfilando en paños menores me sorprendió. Al igual que me sorprende cuando en mi nuevo barrio -si, me mudé otra vez...- cada dos por tres salen tambores a desfilar. Esos uruguayos son los mismos del mate y el termo debajo del brazo, de los paseos por la rambla y de los grafittis inteligentes!

También pensé en mi viaje de fin de semana a las costas uruguayas, a Valizas (Depto de Rocha) y como me fascinó ese lugar. Es una pasada! Casas ranchito de madera, a pie de playa, ni un ladrillo, luz calida y suave por doquier, música en cada esquina, artesanos por todos lados, hogeras, mosquitos y noctilunas! Sabeis lo que son? yo no tenía ni idea. Resulta ser el placton que queda residual en el agua, en la orilla, y cuando la tocas produce alguna especie de corriente eléctrica que desprende una luz. Así que imaginaros, en un paraiso entre dunas de arena, un cielo estrellado que te rodea y lo abarca todo y en el suelo, noctilunas! paaah

* Agentes del CNI me acaban de informar de que las partículas en cuestión se llaman NoctiluCas (con C de Cazurra), aún así creo que NoctiluNas suena mucho mejor! y eso que ya no he puesto la versión ebria de AndiyLucas, que también tiene su qué!

Aleatorio canciones

Como cambiarse de camiseta después de un día caluroso, como lavarse los pies después de una larga excursión, como escuchar una canción en el momento preciso, como encontrar un bar-café apetecible una tarde de frío invierno, como sentir la calidez de un hogar desde la calle... el alivio es un sentimiento peculiar. Se alimenta de paz, relajación pero también de kilos de nostalgia...y es que -como canta Sabina-, es difícil añorar lo que nunca jamás sucedió. Todo lo que se busca es, pues, recuperar algo previo o perdido (la sensación de limpio, el confort, el recuerdo, el refugio y el amor).

Hacerse fuerte fuera de casa, lejos de tus focos de nostalgia pero cerca, cerquisimo de sus recuerdos, cuesta.

Y lo de las canciones, bue, éstas pueden ser tesoros, sorpresas o dardos que -sin darte cuenta- zas, dan en la diana y te hacen saltar una lagrima, venida de la nada y -otra vez- cargada de nostalgia. Maldita nostalgia, ésta sólo es buena en pequeñas dosis y por estos lares creo que la consumen en exceso.

dimes y diretes

Buscant buscant la dita del blog d'ahir vaig caure en una pàgina on hi havia un recull de refranys i dites autòctones del paisito. Us en copio unes quantes per a què veieu quin peu calcen aquests uruguayus!

- Andá a cantarle a Gardel (se le dice a alguien tras ser descubierto por mentir)

- Chocolate por la noticia, mermelada por la pavada (cuando alguien le cuenta algo a alguien pensando que es una primicia pero resulta que ya era sabido por todos)

- Correte, o sos hijo del vidriero? (cuando alguien impide la visibilidad a otro)

-Difícil que el chancho chifle

- Este se va p'arriba como pedo de buzo (cuando alguien asciende socioeconómicamente de forma muy repentina y rapida)

-El tiempo pasa. el 104 no. (Graffiti en Pocitos que hace alusión a una línea de bus que pasa con poca frecuencia)

- Esto está en la loma del orto (significa que está muy lejos)

- Lo que mata es la humedad (cuanta razón...)

-Más regalado que perejil de feria (las ferias son los mercados callejeros que se hacen en los barrios semanalmente)

-Más viejo que el agujero del mate

-No te remontés que no sos cometa

-Pa mentir y pa hervir leche hay que tener memoria

-Tirate que hay arenitaaa (frase futbolera que se usa cuando un jugador se tira simulando una falta)

-Todo bicho que camina va a parar al asador

- Y mi abuela tiene un biombo (cuando alguien te cuenta algo fuera de lugar, que no tenía nada que ver con la temática del momento).

Siempre que llovió, paró

I sí, sense gairebé adonar-me'n, la primavera ha passat davant meu deixant pas, poquet a poquet a un estiu que tímidament es deixa notar apujant les temperatures, portant noves olors i fruites i alliberant els espais públics de les ciutats per omplir-los de música, colors i iniciatives.

I és que no em canso de repetir que aquest país és especial. Ja fa dues setmanes que els carrers de la ciutat, a part de la tradicional mescla d'olors (maní azucarado, torta frita, polució, orenga,..) s'hi ha afegit el gessamí (jazmín). Arreu, venedors ambulants s'han instal·lat a cada cantonada, en les parades de bus, en places, carrers i avingudes, oferint rams de gessamí a 10 pesitos. Tornant a la música, també, les actuacions, concerts, espectacles i reunions s'han multiplicat, i la ciutat supura cultura com si d'aire es tractés. Passejant per les platjes de Montevideo, m'he topat un dia rere l'altre amb el culte a la deesa de la Mar, Yemanjá, que fa que a la platja hi trobis sempre clavells, plats de menjar, ofrenes i demés (a part de desenes de peixos morts i de merda, tot s'ha de dir, doncs les polítiques de sanejament i aigues encara no estàn molt exteses en aquesta ciutat, i tot s'aboca al mar, fet que provoca que les platjes més properes al port siguin infinitament més marranes que la Barceloneta).

Si voleu saber més sobre aquest mite i tradició, clickeu aquí

Per últim, com que tot i que mentalment m'ho proposo, no se sap mai quan tornaré a escriure, volia parlar-vos d'un graffiti que hi ha a Pocitos, un dels barris cèntrics de Montevideo, i que data dels anys 1960-70s que diu: "el último que apague la luz", fent referència a la gran onada d'emigració que es va donar en aquella època degut a una de tantes crisis econòmiques que ha patit aquest país. Ara ens toca a nosaltres, i estem tant mal acostumats, que tot sen's derrumba pensant que ens haurem d'apretar el cinturó...però potser servirà per arrancar l'arrogància, la sobervia i la superioritat desde la que mirem el món.

"From Russia with Love"

Estic altament intrigada per a saber qui deu llegir el meu blog des del bell mig de Russia. Alguna idea? suggerència? que es pronuncii si el/la conec! :)

una de dos

Són les 19.09h i al balcó de casa llueix un sol espatarrant. Fa calor, molta calor, d'aquesta que enlloc d'acariciar la pell de la cara l'esgarrapa. El Julian m'explica que és perquè estem just a la zona on hi ha el famós forat de la capa d'ozó, pel que cal protegir-se més de la llum d'aquest astre. Qui ho hauria de dir, des d'occident el "forat" sembla un crit de lluita, una raó que justifica la causa ecologista, però poc ens fem la idea de que és real i existeix. Bé, caldrà posar-se doble ració de protector solar, doncs.

Ahir, com alguns de vosaltres sabeu, vaig tenir una entrevista via skype, desde Toronto, en anglès, per a una possible plaça dins les files de AWID, una organització que treballa temes de génere i drets de les dones arreu del món. La plaça és per a Montevideo, es clar, i per una bona temporada. En cap moment m'han dit de quants mesos és el contracte però em van donar a entendre que és per llarg.... Aquest fet em va forçar a imaginar què és el que vull, i en funció d'això, a que estic disposada a renunciar. Com ja debeu haver entès, aquest país em fascina i m'encanta. i la seva gent, la seva cultura, militancia política, paissatges i tradicions. Però...seria capaç d'hipotecar un altre any la meva vida a Barcelona? Uff... de vegades m'assaltes moments de nostalgia barcelonina, familiar, amical en els moments menys insospitats. Una olor, una llum, un cartell, un comentari, una cançó, un sentiment em transporten en qüestió de segons a la meva estimada ciutat. Però crec que tinc una relació extranya amb ella. Si bé allà hi tinc tot, i sé que és on vull establir-me definitivament, cada cop que hi vaig sento una energia de campament base, un no-se-què que em fa sentir: si, aquest és el meu lloc, però ara aquí m'ofego, encara no, tornem a volar una altra vegada por ahí a veure què hi trobem... No ho sé, suposo que haig de seguir donant voltes a tot això. Potser el que em falta a BCN és un projecte com a persona adulta, ja que no hi he tornat a viure desde que vaig empendre el vol cap a Florencia (tret els mesos entre Florència i Bilbao, que van tenir tela també...)

Segueixo al balcó i el sol, poc a poc, va retirant-se rere l'horitzó, al compàs d'aquesta cançó meravellosa. Ara en mitja horeta el Julian i jo quedarem amb la Jacin per anar junts al Cementerio de Palermo, on s'interpreta Don Juan Tenorio, ja us diré què tal...

Bé, us envio molts petons de primavera a tots i a totes. Us estimo!

P.D. La foto ha estat robada vilment de la Srta De Agorreta!

d'amor i de casualitat

Ja fa quasi un més des de l'últim cop que vaig escriure. Ha plogut molt des d'aleshores, coses que passen quan una no té la constància i el rigor d'escriure amb certa periodicitat tolerable. Tot i així, em sorprèn veure la de gent que tinc desperdigada pel món i que mira el meu blog desde el llarg i ample del planeta. Quina sort haver-me pogut construir un món tant ric i divers, amb personetes d'esperit viatjer i ment oberta :)

El cas és que aquí, per fi, s'ha instaurat la primavera. De tant en tant ens prèn el pèl un dia gris, de cel blanc (reminiscències dels cels bilbains que tant vaig apreciar....després d'un temps d'aclimatació, tot sigui dit). Amb la rambla tant aprop, en el meu nou piset montevideano, és un plaer i un acte quotidià i fàcil de dur a terme, el baixar a la rambla just a les 8 menys quart, quan s'envà el sol, y poder veure una posta de sol com mai he vist. A més, té el plus de sentir-ho cuotidià, a l'abast de cada dia... quan veig que la llum que entra per la finestra de la meva habitació es comença a posar groga (aquella llum de foto total), zas, escalfo aigua, cebo el mate i a la rambla falta gent! també hi ha la vessant de passeig en bici, fins a ciudad vieja normalment, on hi ha el Santa, un macro bar manolo que té terrasseta i comparteix "vereda" amb un parell de bars de modernillos. El cas és que mai havia tingut l'oportunitat de veure cada dia postes de sol amb una immensitat de res davant, el río de la Plata, que em permet gaudir dels canvis de colors al cel fruit de l'escapada del sol. No era conscient que el pas del dia a la nit era tan ràpid, tan fugaç i tan magnídic. Dec sonar pesadeta amb el sol cap aquí, el sol cap allà però és que em té fascinada.

Bé, la cosa és que estic bé, molt bé en aquest país.....només pensar que en teoria el 15 de desembre se m'acaben les pràctiques i hauria de marxar d'aquí sem posen tots els sentits en alerta. Com ja vaig anar adelantat he decidit que vull quedarme, no per sempre (una decisió així no crec que sigui cosa d'un impuls, com el que sento jo ara per quedar-me) sino almenys allargar la meva estadia aquí. Però d'això ja en parlaré perquè ara mateix hi ha tantes incògnites (tinc un bitllet obert pel 22 de desembre que en teoria és això, obert, però ningú sap amb quin marge d'obertura...), feina (boooh, chi lo sà cosa sarà da me in questi mesettiii) i totes aquestes coses...

Abans d'ahir estava passejant per la rambla (aquells 20 km de passeig marítim dels que us havia parlat) hi no parava de veure gent sola arraulida a algun dels pilars de la rambla, vertint melancolia i nostalgia a grans quantitats. I és que els uruguays son eterns pensadors...i dic eterns pensadors perquè sembla que sempre estiguin reflexionant, i tot el que diuen sona a gran frase, a títol de cançó, a paràgraf de contraportada. Es clar que hi ha un punt d'idealització en tot això que dic, ho sé, però m'encanta regodearme en aquest aspecte dels rioplatenses: aquest treball emocional aparent, aquest néixer poema... ai, no ho sé, em dec estar enamorant de Montevideo igual que em passa amb Barcelona.

En fi, us deixo que tinc aquí al Juliantxo el meu compi de pis que m'ajudarà a fer un pastís per a portar-lo a la meva antiga casa, on està el Daniel i amics seus celebrant un sopar de despedida perquè sen torna a Alemanya. petons a pilonss!